El Castell de Carbonera és un referent simbòlic per als otosins. El Castellet, com el solem anomenar, va viure la seua època d’esplendor a l’Edat Mitjana i després va quedar destruït i abandonat des del segle XIV fins als nostres dies. Però ara, al voltant de 700 anys després, hem mirat de nou cap al Castellet. Ja no amb l’objectiu defensiu del seu origen sinó com un rescat patrimonial que recorda el nostre passat.
Per Daniel Alfonso Medrano, Cronista d’Otos.
Història
La història del nostre castell és extensa, però ací oferim una síntesi per
poder contextualitzar la seua importància. De forma que ens remuntem fins
a l’època musulmana en què el territori de Xarq al-Andalus s’organitzava
en quatre jurisdiccions que corresponien a les medines de València, Xàtiva
(de la qual depeníem), Dénia i Múrcia. Per davall de les quals estaven
els castells que controlaven una zona més menuda constituïda per un
grapat d’alqueries. Del nostre hisn o castell de Carbonera depenien les
de Carrícola, Bèlgida, Otos, Beniatjar, el Ràfol de Salem i Salem. Així com
altres poblats ja desapareguts com són Beniaia, Suagres, Muntis, Torralba
o Missena.
l castell-albacar de Carbonera data de l‘època almohade, a la segona meitat del segle XII. Raó per la qual es va reforçar la línia defensiva de la serra del Benicadell quan al segle XI la nostra serra era el lloc que delimitava la frontera entre els regnes taifes de Dénia i de València. Per tant, atesa la seua important ubicació, per ací passaren destacats personatges històrics. Conten que l’any 1091 el Cid va atacar el castell de Penna Cadiella i, després de prendre’l, va reforçar la seua estructura. Posteriorment realitzaren incursions al castell els reis aragonesos Pere I i el seu fill Alfons I ‘el batallador’. I al Llibre dels Feits de Jaume I es conta la importància estratègica del lloc, ja que estava situat en el camí que unia València i Múrcia. De fet, Carbonera tenia un bon camp de visió que permetia als soldats comunicar-se fàcilment amb el castell de Rugat per l’est, el de Carrícola situat a ponent i el de Xàtiva cap al nord.
A la Crònica del rei Jaume es relata com, al voltant de 1249, després de
la batalla del Montsant de Llutxent, el cabdill musulmà Al-Azraq va protagonitzar una revolta al negar-se a entregar un conjunt de castells a les tropes cristianes. I poc després, amb la conquesta definitiva de les terres, l’any 1288 el rei Pere III d’Aragó –nét de Jaume I- li va donar el castell de Carbonera i una quarta part de la Vall d’Albaida a Bernat de Bellvís. La corona va recompensar d’aquesta manera l’ajuda prestada per l’almirall de les galeres de València convertint-lo en el nou senyor feudal que cobraria les rendes. Però, en realitat, en aquell moment la fortalesa ja es trobava en ruïnes i no s’havia efectuat la reconstrucció prevista. Segurament perquè el nivell de perill d’atacs ja era escàs i preferiren instal·lar-se a viure en les alqueries situades al peu de la serra, molt més planes i accessibles.
La decadència del castell es va accelerar quan l’any 1339, amb motiu dels atacs dels genets granadins, el rei Pere IV el Cerimoniós va ordenar als seus oficials Guillem Serrano i Joan Llopis de Boil que inutilitzaren intencionadament les defenses del castell per evitar que poguera ser utilitzat per rebels o per invasors, davant del qual es demoliren les parts altes de les torres i muralles i ompliren amb els enderrocs les zones baixes. A més, es van foradar els aljubs per impedir que pogueren emmagatzemar aigua. Així va quedar definitivament arruïnat i abandonat durant segles fins al punt de convertir-se els seus murs en una pedrera. Amb les seues pedres s’alçaren els marges dels bancals i el terreny que havia estat ocupat pels soldats es va transformar en camps de cultiu i en zona de pastura per als ramats.
Des del punt de vista administratiu, amb el final de l’Antic Règim i l’arribada del liberalisme espanyol ben entrat el segle XIX van desaparéixer els senyorius i el territori que havia administrat el castell es va dividir entre els pobles existents, conformant la delimitació dels termes municipals que hui en dia coneixem.
A la Vall d’Albaida es va determinar que tots els pobles tingueren una porció de serra (per això el castell de Carrícola es troba en terme del Palomar) i els de l’Ombria del Benicadell tenen una forma allargada i estreta que s’estén des de la cresta de la serra fins al pla central de la comarca. Per tant, partiren pel mig l’antic castell quan es va traçar la línia divisòria entre Beniatjar i Otos, deixant mig tossal per a cada municipi.
Arruïnat el castell, tant l’estructura de l’antic edifici com també a causa de la divisió del seu territori, la primera posada en valor de Carbonera la va realitzar l’historiador de Bèlgida Mariano Jornet l’any 1924 . En aquella inspecció visual, com que el terreny estava cultivat per la família Cabanes, tenia escassa vegetació i va poder realitzar un interessant plànol a partir de la seua interpretació. Posteriorment, a partir dels anys 1970 es van abandonar els bancalets aspres d’oliveres i garrofers i també la caseta que servia de refugi, ja que les antigues sendes no permetien la seua mecanització sense l’accés de les mules ni els tractors. En les tauletes ermes van créixer progressivament argelagues, pins o carrascots i també van va sofrir els efectes diversos incendis forestals, especialment el de 1994.
L’any 1999 el britànic R. Michael Stephenson va dur a terme una segona prospecció de les restes del castell, fruit de la qual va realitzar un segon plànol més detallat.
Estructura de la fortalesa
A 630 metres d’altitud i amb un camp de visió estratègic per a la seua defensa, van construir un important castell a l’ombria del Benicadell. A partir de les restes que han quedat, s’ha interpretat que es tractava d’un doble recinte
format per barreres exteriors sobre el desnivell orogràfic de la muntanya i una segona línia de muralla interior de quasi 2 metres d’amplària amb forma poligonal que comptava també amb 8 torreons defensius, 9 segons M. Jornet. Els materials de construcció eren un encofrat de tàpia, també utilitzaren mamposteria de pedra tallada per la cara exterior i en alguns punts s’observen rajoles de ceràmica.
La fortalesa coronava el tossal i, segons els que s’ha observat, no tenia grans sales interiors ni segurament tampoc una torre de l’homenatge central com podríem imaginar, sinó que es tractava d’un albacar. És a dir, un recinte gran com una plaça amb algunes casetes d’escassa consistència on vivia la guarnició de soldats i també on temporalment es refugiava la població del voltant en cas d’atac. A més, el recinte estava dotat de dos grans aljubs en la cara nord per emmagatzemar l’aigua de pluja, les úniques construccions que encara són be visibles i que estaven cobertes per una volta de canó.
A l’oest dels aljubs es trobava la barbacana amb la porta d’accés principal que recentment s’ha excavat. Lògicament, l’entrada no era fàcil i tenia forma de doble colze per facilitar la defensa en cas d’atac. Després de realitzar un gir de 180º es trobava la primera porta de la qual, darrere d’un arc (del qual queden els arrancs de les dovelles), s’observen a la paret els carrils laterals per on baixava una reixa que tallava el pas. De la segona porta es conserven les pedres amb les pollegueres on giraven els perns de les dos fulles de fusta, darrere de les quals és ben visible el forat per on encaixaven la biga horitzontal que impedia que s’obriren les fulles de la porta. En aquesta zona també s’han trobat restes ceràmiques com una làmpara que pròximament s’exposarà en un museu arqueològic.
El procés d’excavació actual
El Castell de Carbonera per la seua importància va ser declarat BIC -Bé d’Interés Cultural-, una catalogació que el protegeix al mateix temps que estipula com han de ser les actuacions que allí es duguen a terme. En eixe sentit, l’any 2019 els ajuntaments de Beniatjar i d’Otos van promoure conjuntament el Pla Director per a la intervenció arqueològica i de consolidació redactat per l’arquitecte Tirso Ávila, l’arqueòleg Francisco Fababuj i Rafa Jordà com a tècnic de museologia.
A l’estudi es va dividir la intervenció en 10 fases, la primera de les quals es va realitzar en la zona d’accés al castell per la barbacana el passat any 2021 .
Per poder-les dur a terme els consistoris han sol·licitat subvencions destinades a la restauració patrimonial, pressupostant-se la primera d’elles en 42.000 euros.
De forma paral·lela, les brigades de treballadors dels dos ajuntaments han dut a terme tasques de desbrossament de la superfície del castell, gràcies a les quals ara es poden vore i recórrer amb molta més facilitat les restes que encara
es conserven. A més, s’ha recuperat la senda d’accés a partir de la caseta del Forner des d’Otos i una segona que parteix dels abrics amb pintures rupestres des del costat de Beniatjar.
Gràcies a les intervencions de recuperació, a més de posar-li el seu nom en l’àmbit educatiu al CRA Castell de Carbonera i en l’esportiu al Trail d’Otos – pujada al Castell de Carbonera, s’ha aconseguit revaloritzar l’antiga fortalesa que va ser l’origen del nostre poble