En el viatge de tornada de Troia, Ulisses i els seus companys desembarcaren a l’illa dels cíclops anomenada Odisseu. Allà hi van trobar una cova amb menjar i beguda i organitzaren una festa. Quan el propietari de la cova, Polifem, els descobrí, en
devorà un parell i tancà l’eixida de la cova amb una gran pedra.

Els sobrevivents idearen una estratègia per a fugir: Ulisses donà a tastar vi a Polifem, els efectes del qual eren desconeguts per al cíclop. Aprofitant-ne l’embriaguesa, Ulisses clavà una llança en l’ull del gegant i fugí amb els seus companys disfressats d’ovella. A partir de llavors, Ulisses fou perseguit per la ira del déu del mar, Posidó, enutjat amb ell perquè havia deixat cec el seu fill.

Aquesta conegudíssima història l’ha plasmada de manera genial Manuel Boix en el seu rellotge de Polifem. La llança d’Ulisses clavada de l’ull del gegant el submergeix eternament en el món de les ombres, però és aquesta mateixa llança,
esdevinguda gnòmon, que amb la seua ombra ens fa llum sobre el pas del temps.